Dama d'Elx, Vicent Andrés Estellés






L'enigma, encara. Inescrutable sempre,  
Una altivesa. Del terrós origen
Perduren signes. El misteri sobta.
Els ulls d'ametlla, les pupil·les fines.

Les arracades. Dignitat, fredor.
I això no obstant... Secrets d'una litúrgia,
D'un ritual, d'un ordre precabut,
D'un manament que espera el compliment.

No de les ones Afrodita; sí,
De la profunda terra. Mires, veus.
Senyals vermells com d'un rouge ancestral.

Mires, la veus. T'atreu, sempre, l'enigma,
Allò que mai no podràs aclarir.
Sempre somriu, distanciada, càlida.


L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:

Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,

Improvisat esquelet de la música,
Adelantant un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.

Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.
Per saber-ne més:
 

Mar azul embriagador, por Marta Martínez, 2º F











Mar azul embriagador
Acude a mí como alma que lleva el diablo
Remoja mi piel con tus aguas
Tú mar, arrástrame hasta tus entrañas
Amárrame y no me dejes escapar
Avanza hasta mí, no me dejes ir
Tómame y llévame a tu fondo marino
Rozando permanentemente mi piel
Aguas cálidas, aguas saladas, quiero veros
Mar diverso, dame tu acuático corazón.

MARTA MARTÍNEZ GARCÍA,  2º F

Primavera vieja


Ahora, al poniente morado de la tarde,
En flor ya los magnolios mojados de rocío,
Pasar aquellas calles, mientras crece
La luna por el aire, será soñar despierto.

El cielo con su queja harán más vasto
Bandos de golondrinas: el agua en una fuente
Librará puramente la honda voz de la tierra;
Luego el cielo y la tierra quedarán silenciosos.

En el rincón de algún compás, a solas
Con la frente en la mano, un fantasma
Que vuelve, ¿llorarías pensando
Cuán bella fue la vida y cuán inútil?