Recordem un poema de Roís de Corella
format per tres cobles de deu versos decasíl·labs estramps.
Pertany al cicle de
Lionor de Flors i hi fa una descripció ornamentada de l'arquitectura
de la tomba de l'amada on també es representa la seua mort com una
victòria de la dama. Pretén que en el monument funerari quede
reflectit el trist desenllaç de la seua història d'amor mér forta
que la mort.
Podeu trobar un comentari
del poema en Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans
3 a cura de Narcís Garolera, n. 8 dels manuals de Curial pp. 137 a
167 “Dos poemes de Joan Roís de Corella: «A
Caldesa»
i «La
sepultura»”
per Josep Romeu i Figueras.
La
sepultura
En lletres d'or, tendreu en lo
sepulcre.
La mia mort per excel·lent
triümfo,
on clar veuran m'haveu llançat
del segle,
ab honestat matant ma vida morta.
E jo, esculpit, als vostres peus,
en marbre,
agenollat, mostraré gest tan
simple,
que tots diran, ab los ulls
corrents aigua:
“Cruel virtut, que no la pogué
vençre
gest tan humil d'aquest, qui fóu
un fènix
en vera amor, més amant que tot
altre!”
Estareu vós d'alabaust en
figura,
treta del viu; imatge de Helena,
en lo dit quart tenint un
esmeragde,
i, en l'altra mà, un ram de
agnus castus,
sobre lo qual planyerà una
tortra;
e dirà el mot, escrit sobre
verds lliris:
“Si per algú virtut se degués
perdre,
sol per a vós jo la volguera
rompre;
però lo mal no es deu jamés
concebre
per esperar algun bé en puga
nàixer.”
Si no poguí restaurar vos lo
viure
sol per temor de honestat
ofendre,
no us vull negar com aprenguí de
doldre:
a Déu pregant guardàs del fondo
carçre
vostre esperit, que al meu era
conforme.
Mudarà el gest la mia forma en
pedra,
quan llegiran aquest molt en la
tomba:
“Pensant per mi, haveu après
de plànyer.”
E no em doldrà la mia vida
trista,
que sol per vós la poguí bé
desprendre.
