DESOLACIÓ
Jo só l'esqueix d'un arbre,
esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora
de la sesta;
mes branques una a una va rompre la
tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca
mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el
bocí
obert i sens entranyes que de la
soca resta;
cremar he vist ma llenya; com
fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se'n la millor
part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel
esclava,
i sent brostar les fulles i sent
pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure
un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una
branca:
sens jo, res parlaria de la meitat
que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de
mi s'és mort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario