Biel Mesquida recita, A Mallorca durant la guerra civil




Amb motiu del centenari del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel reproduïm
ací un dels seus poemes més coneguts.


Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
(D'Imitació del foc, 1937)

Raimon- Balada de la garsa i l'esmerla


Amb motiu de l'Any Roís de Corella, reproduïm ací un dels seus poemes més coneguts, del qual podeu escoltar dues versions musicades diferents.

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir."

Joan ROÍS DE CORELLA
(segle XV)

pennatge: plomatge
sens par: sense igual, única
esparsa: separada
esmerla: merla
llustre: brillantor, lluïssor
llaors: lloances, elogis
jaquir: abandonar

Ací teniu la versió de Raimon més coneguda, també podeu escoltar-ne una diferent de Josep Teró clicant aquí:

Luis Cernuda, Te quiero / No decía palabras

Ací teniu una mostra de la poesia de Luís Cernuda perquè pugueu assaborir-la:


Te lo he dicho con el viento, 
jugueteando como animalillo en la arena 
o iracundo como órgano impetuoso;

Te lo he dicho con el sol, 
que dora desnudos cuerpos juveniles 
y sonríe en todas las cosas inocentes;

Te lo he dicho con las nubes, 
frentes melancólicas que sostienen el cielo, 
tristezas fugitivas;

Te lo he dicho con las plantas, 
leves criaturas transparentes 
que se cubren de rubor repentino;

Te lo he dicho con el agua, 
vida luminosa que vela un fondo de sombra; 
te lo he dicho con el miedo, 
te lo he dicho con la alegría, 
con el hastío, con las terribles palabras.

Pero así no me basta: 
más allá de la vida, 
quiero decírtelo con la muerte; 
más allá del amor, 
quiero decírtelo con el olvido.




No decía palabras, 
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante, 
porque ignoraba que el deseo es una pregunta 
cuya respuesta no existe, 
una hoja cuya rama no existe, 
un mundo cuyo cielo no existe.

La angustia se abre paso entre los huesos, 
remonta por las venas 
hasta abrirse en la piel, 
surtidores de sueño 
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.

Un roce al paso, 
una mirada fugaz entre las sombras, 
bastan para que el cuerpo se abra en dos, 
ávido de recibir en sí mismo 
otro cuerpo que sueñe; 
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne, 
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo. 
Aunque sólo sea una esperanza 
porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe.


Pots llegir més poemes de Cernuda en les pàgines següents:






Al Tall- Darrer diumenge d'octubre

El 18 d’octubre al Palau de Congresos de la ciutat de València  han fet el seu últim concert acompanyats d’una bona representació de músics valencians que han estat companys d’escenari al llarg dels 39 anys de la seua trajectòria artística.

Dins del seu disc Deixeu que rode la roda, trobem la cançó “Darrer diumenge d’octubre”, que ens recorda la commemoració de l’estada del rei Jaume I a la muntanya del Puig abans de la conquesta de València, i que pots llegir i escoltar a continuació.
Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.


el cant de vicent

El curs passat vam fer una sèrie d’activitats al voltant de la figura de Vicent Andrés Estellés; aquest curs encara ens trobem dins de “L’any Estellés” i, a mena de recordatori d’aquelles coses que vàrem fer, per començar els divendres poètics amb els seus versos, ací teniu una de les activitats realitzades pels alumnes d’un grup de 1r d’ESO amb al poema Cant de Vicent. Et convidem a participar d’aquestes pàgines enviant-nos suggeriments de poemes o comentaris.

Palabras para Julia

¡¡¡DESEÁNDOOS UN FELIZ Y POÉTICO VERANO!!!

Menina, del pintor valenciano Joaquín Sorolla

Tú no puedes volver atrás 
porque la vida ya te empuja 
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir 
con la alegría de los hombres 
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada 
te sentirás perdida o sola 
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán 
que la vida no tiene objeto 
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate 
de lo que un día yo escribí 
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás 
como a pesar de los pesares 
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer 
así tomados, de uno en uno 
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti 
cuando te escribo estas palabras 
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás 
tu futuro es tu propia vida 
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas 
que les ayude tu alegría 
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate 
de lo que un día yo escribí 
pensando en ti 
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes 
junto al camino, nunca digas 
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás 
como a pesar de los pesares 
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección 
y este mundo tal como es 
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte 
nada más pero tú comprende 
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate 
de lo que un día yo escribí 
pensando en ti como ahora pienso.

                                                                                         José Agustín Goytisolo


ESCUCHA LA VERSIÓN ROCKERA DEL POEMA INTERPRETADA POR LOS SUAVES:

Poema del joven

Google, en el 115º aniversario del nacimiento de Lorca

Yo vuelvo por mis alas, 
dejadme volver.
Quiero morirme siendo, 
siendo amanecer.
Quiero morirme siendo, 
siendo ayer.

Yo vuelvo por mis alas, 
dejadme tornar.
Quiero morirme siendo, 
siendo manantial.
Quiero morirme fuera,
fuera de la mar.

Yo vuelvo por mis alas, 
dejadme volver.
Quiero morirme siendo, 
siendo amanecer.

Quiero morirme siendo, 
siendo ayer.


Federico García Lorca, Así que pasen cinco años, Acto I, 1931.