Joan Vinyoli

Enguany se celebra el centerari del naixement de Vinyoli, per això recordem un dels seus poemes i us convidem a llegir-ne d'altres i conéixer la seua poesia.
ABANS QUE NEIXI L'ALBA
...mentre che'l danno e la vergogna dura...

MICHELANGIOLO, Rime, 247
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut

o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.



I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat

i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.

La sepultura

Recordem un poema de Roís de Corella format per tres cobles de deu versos decasíl·labs estramps.

Pertany al cicle de Lionor de Flors i hi fa una descripció ornamentada de l'arquitectura de la tomba de l'amada on també es representa la seua mort com una victòria de la dama. Pretén que en el monument funerari quede reflectit el trist desenllaç de la seua història d'amor mér forta que la mort.

Podeu trobar un comentari del poema en Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans 3 a cura de Narcís Garolera, n. 8 dels manuals de Curial pp. 137 a 167 “Dos poemes de Joan Roís de Corella: «A Caldesa» i «La sepultura»” per Josep Romeu i Figueras.

La sepultura

En lletres d'or, tendreu en lo sepulcre.
La mia mort per excel·lent triümfo,
on clar veuran m'haveu llançat del segle,
ab honestat matant ma vida morta.
E jo, esculpit, als vostres peus, en marbre,
agenollat, mostraré gest tan simple,
que tots diran, ab los ulls corrents aigua:
“Cruel virtut, que no la pogué vençre
gest tan humil d'aquest, qui fóu un fènix
en vera amor, més amant que tot altre!”

Estareu vós d'alabaust en figura,
treta del viu; imatge de Helena,
en lo dit quart tenint un esmeragde,
i, en l'altra mà, un ram de agnus castus,
sobre lo qual planyerà una tortra;
e dirà el mot, escrit sobre verds lliris:
“Si per algú virtut se degués perdre,
sol per a vós jo la volguera rompre;
però lo mal no es deu jamés concebre
per esperar algun bé en puga nàixer.”

Si no poguí restaurar vos lo viure
sol per temor de honestat ofendre,
no us vull negar com aprenguí de doldre:
a Déu pregant guardàs del fondo carçre
vostre esperit, que al meu era conforme.
Mudarà el gest la mia forma en pedra,
quan llegiran aquest molt en la tomba:
“Pensant per mi, haveu après de plànyer.”
E no em doldrà la mia vida trista,
que sol per vós la poguí bé desprendre.

Biel Mesquida recita, A Mallorca durant la guerra civil




Amb motiu del centenari del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel reproduïm
ací un dels seus poemes més coneguts.


Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
(D'Imitació del foc, 1937)

Raimon- Balada de la garsa i l'esmerla


Amb motiu de l'Any Roís de Corella, reproduïm ací un dels seus poemes més coneguts, del qual podeu escoltar dues versions musicades diferents.

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

"Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.
Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir."

Joan ROÍS DE CORELLA
(segle XV)

pennatge: plomatge
sens par: sense igual, única
esparsa: separada
esmerla: merla
llustre: brillantor, lluïssor
llaors: lloances, elogis
jaquir: abandonar

Ací teniu la versió de Raimon més coneguda, també podeu escoltar-ne una diferent de Josep Teró clicant aquí:

Luis Cernuda, Te quiero / No decía palabras

Ací teniu una mostra de la poesia de Luís Cernuda perquè pugueu assaborir-la:


Te lo he dicho con el viento, 
jugueteando como animalillo en la arena 
o iracundo como órgano impetuoso;

Te lo he dicho con el sol, 
que dora desnudos cuerpos juveniles 
y sonríe en todas las cosas inocentes;

Te lo he dicho con las nubes, 
frentes melancólicas que sostienen el cielo, 
tristezas fugitivas;

Te lo he dicho con las plantas, 
leves criaturas transparentes 
que se cubren de rubor repentino;

Te lo he dicho con el agua, 
vida luminosa que vela un fondo de sombra; 
te lo he dicho con el miedo, 
te lo he dicho con la alegría, 
con el hastío, con las terribles palabras.

Pero así no me basta: 
más allá de la vida, 
quiero decírtelo con la muerte; 
más allá del amor, 
quiero decírtelo con el olvido.




No decía palabras, 
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante, 
porque ignoraba que el deseo es una pregunta 
cuya respuesta no existe, 
una hoja cuya rama no existe, 
un mundo cuyo cielo no existe.

La angustia se abre paso entre los huesos, 
remonta por las venas 
hasta abrirse en la piel, 
surtidores de sueño 
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.

Un roce al paso, 
una mirada fugaz entre las sombras, 
bastan para que el cuerpo se abra en dos, 
ávido de recibir en sí mismo 
otro cuerpo que sueñe; 
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne, 
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo. 
Aunque sólo sea una esperanza 
porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe.


Pots llegir més poemes de Cernuda en les pàgines següents:






Al Tall- Darrer diumenge d'octubre

El 18 d’octubre al Palau de Congresos de la ciutat de València  han fet el seu últim concert acompanyats d’una bona representació de músics valencians que han estat companys d’escenari al llarg dels 39 anys de la seua trajectòria artística.

Dins del seu disc Deixeu que rode la roda, trobem la cançó “Darrer diumenge d’octubre”, que ens recorda la commemoració de l’estada del rei Jaume I a la muntanya del Puig abans de la conquesta de València, i que pots llegir i escoltar a continuació.
Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l'Horta, els Ports i la Safor,
Vall d'Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,
Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d'octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.


el cant de vicent

El curs passat vam fer una sèrie d’activitats al voltant de la figura de Vicent Andrés Estellés; aquest curs encara ens trobem dins de “L’any Estellés” i, a mena de recordatori d’aquelles coses que vàrem fer, per començar els divendres poètics amb els seus versos, ací teniu una de les activitats realitzades pels alumnes d’un grup de 1r d’ESO amb al poema Cant de Vicent. Et convidem a participar d’aquestes pàgines enviant-nos suggeriments de poemes o comentaris.