Sylvia Plath
El 27 d'octubre de 1932 nasqué la poeta estadounidenca Sylvia Plath, una de les principals autores del gènere conegut com a "Poesia Confessional" i que també acabaria suïcidant-se (1932-1963). 
Durant molt de temps es va considerar que les seues repetides depressions i intents de suïcidi eren degudes a la mort del seu pare quan ella tenia sols 9 anys, una pèrdua que mai va aconseguir superar. Ara es pensa que patia un transtorn bipolar, transtorn psicològic que actualmente es tracta amb medicació. 
El seu fill Nicholas Huges Plath va ser un home solitari; es va refugiar a la privacitat d'Alaska com a professor a la Universitat d'Alaska Fairbanks. Maníac depressiu i solitari, mai es va casar ni va tindre fills, i el 16 de març de 2009 es va suïcidar a Alaska.

I Am Vertical

But I would rather be horizontal. 
I am not a tree with my root in the soil 
Sucking up minerals and motherly love 
So that each March I may gleam into leaf, 
Nor am I the beauty of a garden bed 
Attracting my share of Ahs and spectacularly painted, 
Unknowing I must soon unpetal. 
Compared with me, a tree is immortal 
And a flower-head not tall, but more startling, 
And I want the one's longevity and the other's daring. 

Tonight, in the infinitesimal light of the stars, 
The trees and the flowers have been strewing their cool odors. 
I walk among them, but none of them are noticing. 
Sometimes I think that when I am sleeping 
I must most perfectly resemble them-- 
Thoughts gone dim. 
It is more natural to me, lying down. 
Then the sky and I are in open conversation, 
And I shall be useful when I lie down finally: 
Then the trees may touch me for once, and the flowers have time for me.


Sóc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra 
xuclant minerals i amor matern 
perquè cada març esponerosa brosti, 
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors 
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin 
ignorant que aviat m’esfullaré. 
Comparat amb mi, un arbre és immortal 
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa 
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra. 

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles, 
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor. 
Em passejo entre ells però cap no se n’adona. 
De vegades penso que quan dormo 
dec assemblar-m’hi a la perfecció 
-els pensaments abaltits. 
Per a mi és més natural, ajaguda. 
Aleshores el cel i jo conversem obertament, 
i seré útil quan definitivament m’ajegui; 
llavors els arbres sí que podran tocar-me, 
i les flors tindran temps per a mi. 

Traducció: Montserrat Abelló
POEMA ENVIAT PER: PILAR VICENTE, PROFESSORA DE CASTELLÀ.
POEMA ENVIAT PER PILAR VICENTE (PROFESSORA DE CASTELLÀ)





Son mis voces cantando
para que no canten ellos,
los amordazados grismente en el alba,
los vestidos de pájaro desolado en la lluvia.
Hay, en la espera,
un rumor a lila rompiéndose.
Y hay, cuando viene el día,
una partición de sol en pequeños soles negros.
Y cuando es de noche, siempre,
una tribu de palabras mutiladas
busca asilo en mi garganta
para que no canten ellos,
los funestos, los dueños del silencio.