Dama d'Elx, Vicent Andrés Estellés






L'enigma, encara. Inescrutable sempre,  
Una altivesa. Del terrós origen
Perduren signes. El misteri sobta.
Els ulls d'ametlla, les pupil·les fines.

Les arracades. Dignitat, fredor.
I això no obstant... Secrets d'una litúrgia,
D'un ritual, d'un ordre precabut,
D'un manament que espera el compliment.

No de les ones Afrodita; sí,
De la profunda terra. Mires, veus.
Senyals vermells com d'un rouge ancestral.

Mires, la veus. T'atreu, sempre, l'enigma,
Allò que mai no podràs aclarir.
Sempre somriu, distanciada, càlida.


L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:

Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,

Improvisat esquelet de la música,
Adelantant un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.

Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.
Per saber-ne més:
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario